Vaig fer un amic indi de trayecte entre Bombay i Hyderabad: un noi jovenet que venía de Londres ja que había estat estudiant allà i venia a visitar la família. Va ser divertit estar l'hora i pico d'avió fent-li repetir totes les frases un i altre cop (portava un empane asobre de tela marinera)xD.
Lo bo és que l'Amar (així es deia) em va fer companyia a l'espera de la meva maleta, de la que no estava segura que arribés. Va ser arribar de Londres a Bombai amb transfer, que hagués d'anar a buscar la maleta per identificar-la, l'hagués de passar per uns controls "rarus" de vols domèstics,se la tornessin a emportar uns nois juntament amb més maletes de passatgers que van per tota India, i l'hagués d'esperar 40 minuts a una merda de sala (amb un munt de mosquits) per a que vingués el bus (shuttle) per portar-te a la terminal de vols domèstics. Ens van donar uns papers que encara no sé per a que serveixen ....
No sabia si un cop a la terminal correcte, tenia que buscar la maleta i portar-la al check in o si se n'ocupaven ells ja a partir d'aquell punt. Vamos, ho vai preguntar, però és molt divertit veure una persona que sembla que fa l'esforç momentani d'escoltar-te i tot seguit amb cara de "no menterao de nada" et diu "yes, yes" o mou el cap de costat a costat, amb aquest ball curiós que fan els indis. I et quedés igual.
Total, que vaig confiar en el sistema indi i el que em deia la lògica, i vaig creuar els dits per veure aparèixer la maleta a l'aeroport de Shamshabad. I si, el sistema indi malgrat pot semblar caòtic i desorganitzat a saco, FUNCIONA. xD
I res, sortint per la porta de l'aeroport estaven esperant-me la Montse i l'Enric amb el jeep... I cap a Koilakuntla!! (unes 4-5 hores de viatge).
Jo i el del costat l'Amar (tot fashion con sus gafas de sol)
La Montse i jo amb totes les MALETES (papa.. ho sento, la guitarra va arribar :D:D)
I de l'aeroport de Shamshabad (hyderabad) a Koilkuntla!
L'Enric de copiloto en el jeep!
I bé, han sigut només 7 dies.. però han sigut mogudets!
La zona dels voluntaris està molt bé...
La nostra habitació...
El lavabo totalment europeu (la pica no funciona bé jeje però esperem que vinguin a arreglar-ho d'aqui poquet...)
Ja hem montat una zona chill-out (encara que poc la em fet servir jeje)
I ja em anat a visitar el poble de Koilkuntla (ja que nosaltres estem a l'entrada, a uns metres del meollo), per enviar paquets per correo, mirar braçalets per vendre a espanya i treure guanys per Haribala, etc..
koilakuntla..:)
Vam anar a la ciutat propera més gran que n'hi ha per aquí, Kurnool. Anavem a fer compres pel C.A.C (el projecte de centre d'acollida) i a buscar a dos amics de l'Enric que són metges i que estaven de viatge de 50 dies per la Índia. El Pep i la Sílvia van estar amb nosaltres 4 dies:D
La Montse fent de guia turística per les obres del C.A.C
Aquesta és la Chiquita, la gossa que l'Enric i la Montse van adoptar!
Aqui n'hi ha moltíssims gossos "callejeros" i no estan molt ben vistos.. Els hi tiren pedres.. Així que al principi em van explicar que els treballadors indis del centre i els nens, se'n reien d'ells per posar un nom i cuidar d'un gos..
I res, no sabem que va passar exactament, però suposem que algú li va fotre cops o algo i va començar a estar rara la Chiquita... desconfiava, estava molt alterada i no es dormia de la tensió i la por que portava al cos. Va mossegar a un Buffal recent nascut de la granja, una esgarrapada a l'Enric, a mi em va fer també una esgarrapada al dit del peu intentant-me agafar la chancleta, va mossegar una treballadora per la cama... Total, que sense dormir i desconfiada com estava (perquè aquesta gossa abans de ser adoptada casi la palma atropellada, etc.. com uns 6 cops) vam haver de fer un pensament, abans de que mossegués a algún nen o algo. Total, que l'Enric i en Pep van sacrificar-la, i la Montse, la Sílvia i jo vam anar cap a la granja per no escoltar res de res... Una mica chungo, surrealista i trist explicar-ho així...
Un dels treballadors d'aqui ens va dir d'un temple "aprop" de koilakuntla on hi havien piscines per banyar-s'hi.. Nosaltres 5 vam flipar i ens vam emocionar anant a passar un dia a lo DOMINGUERO...
Pero un cop vam arribar... va ser una total DECEPCIÓ xDDDD
El temple de Mahanandi tenia piscines si... pero al igual ens podiem banyar jejejeje
Mahanandi temple
Aquí ens van venir uns quants a preguntar-nos que estavem fent per la india i els nostres noms.. mentre un altre altre ens feia fotos... Total, que el constructor del C.A.C ens va dir l'altre dia que vam sortir pel diari... ajajajaj La montse i l'enric n'han sortit unes 4 vegades ja.. xD we're famous!!!!
La veritat és queuna cosa es que se't quedin tots mirant a dos pams teu (vam parar a fer un txai -tè amb llet de buffala- i tot el poble es va paral.litzar), i l'altre es que demanin fotos amb tu o fins i tot demanin un autògraf...
Això si, sigui com sigui... la gent és super maca... si els hi diu hola, enseguida es posen a riure i et tornen el Hi...
Una de les tres piscines del temple de Mahanandi, en les que els 5 flipats domingueros catalans voliem banyar-nos... i les noies portaven el bikini por si las eh?!!! jajaajajajaj
Total.. que vam visitar el temple, dinar algo per allà... i vam anar en busca d'un riuet net (que ja es dir molt a la Índia) i apartat de la gent per poder banyar-nos en bikini i que no s'escandalitzessin o ens tiressin pedres...:)
No sabeu quina calda i quanta aglomeració per veure el temple.... una sauna!!!!!!!!!!
Oh!!!!! i vam passar per sota una vaca sagrada (suposo que deu donar sort... pero tothom ho feia... i es frotaven la cua de la vaca pel cap.... ¬¬ jeejjeje)
Total... que vam acabar en un riuet amb cascadeta i tot (perque corres l'aigua) i ens vam mullar una estona lluny de tot indi que pogués flipar.. jejejeej
Bé nnois.... i de moment us deixo amb això.. hem anat i hem fet més coses però serà per un altre dia!!!!!!!
petonets des d'aqui!!!!!
Núriaaaaaaaaaa :)
Hola Nuri, se me hace tan raro verte en las fotos, allí... es difícil de explicar, pero al seguir conectadas a través de internet, cuesta creer que realmente estás allí. (Habló la abuela que no se ha acostumbrado todavía a las nuevas tecnologías aún siendo de la generación del 82, ¿tú te crees?). En cuanto a la perra, me cuesta hacerme a la idea de que no tuvieran otra opción que sacrificarla. ¿No podían devolverla al lugar donde la adoptaron? No sé... este tema me toca la fibra. He de reconocer que me choca muchísimo que tuvieran el valor de sacrificarla. Un abrazo, Laia.
ResponderEliminarLa adoptaron de la calle... justo cuando la había atropellado un bus... Uf... aqui los defensores de animales se sacan los ojos seguro...
ResponderEliminarAqui la explicación con los trabajadores es que se habia vuelto loca (ellos decian si tenia la rabia o algo), pero nosotros no creemos.. simplemente es que con los voluntarios habia estado cuidada, y con el resto a patadas.. y hubo un punto de que la perra ni dormia tia.. i cuando me saco a mi la zapatilla que me clavo los dientes, era rollo cleptomana... veia algo, lo agarraba (daba igual lo que hubiera delante) y se lo llevaba para no hacer nada con ello...
Es dificil de explicar sin verlo.. pero teniamos que sacrificarla... abandonarla en otro pueblo (como si nunca la hubieran adoptado) era una opcion (la primera de hecho). Pero estaba muy alterada como para encerrarla en un coche y luego tambien encontrabamos poco responsable dejarla en otro pueblo para que mordiera a alguien mas...
chungo chungo...
Bueno, y hoy nos acabamos de levantar y un trabajador de aqui y su mujer a ostias... vaya tela...
Nena, cuántes de coses en només 7 dies... crec q m'agradarà molt seguir-te ;-)
ResponderEliminarQuan tornis estaràs anys lliums de les nostres ànimes tan i tant occidentalitzades.
Tot ho de les piscines m'ha recordat un escrit de Orides Fontela q diu:
"Si llegas a una tierra extranjera inclínate,
si etste lugar es raro inclínate,
si el día es una total extrañeza sométete,
tú eres infinitamente más extraño"
1 petonàs
Ei nena, sóc la nia!!
ResponderEliminarJa d'entrada et dic que et seguire aq blog tot el temps que estiguis fora, estas vivint tota una experiencia, i esta bé saber de tu quan estas tan lluny.
Set veu ben contenta a les fotos, tot i que segur que l'adaptació no es inmediata, que tal el menjar ??? jejeje totohm que ha anat diuent que es molt picant...
Bé nena ja seguiras actualitzant el blog, una abraçada molt gran is eguim en contacte!!